GENEALOGIA DEL DESASTRE EDUCATIU
Pere Saborit.
---------------------------------------------------------------
LURI, Gregorio. El criteri perdut. CETC i
Angle Editorial. Barcelona, 2004. 72 pàgines.
---------------------------------------------------------------
Arran de l'assistència a un dinar
familiar, en què el més jove dels presents s'hauria iniciat en la cerimònia de
destapar una ampolla de cava, de manera tan maldestra, però, que l'hauria
acabat vessant tota, s'atribueix a Eugeni d'Ors la formulació d'aquell
comentari irònic, que ha esdevingut cèlebre, segons el qual "els
experiments es fan amb gasosa". I si hi ha un material especialment valuós i fràgil, amb què caldria no
arriscar-se a fer provatures, aquest és òbviament l'ésser humà, i sobretot els
nens i els joves. Doncs bé, els pares de la Reforma educativa no s'han pogut
estar de fer d'aprenents de bruixot, tot endegant un procés que, malgrat algun
pedaç posterior, segueix fent molt més mal que bé. Uns ideòlegs que,
curiosament, o bé mai no han fet classe, o bé han fet mans i mànigues per
deixar de fer-ne, quan han anat comprovant quin és el resultat dels seus
experiments.
Més enllà de les habituals i estèrils
polèmiques sobre la quantitat d'ordinadors o l'ús del paper reciclat a les escoles,
amb què s'intenta desviar l'atenció del nucli del problema, aquest llibre de
Gregorio Luri representa una bona contribució a l'hora d'establir la genealogia
del desastre educatiu, del qual és responsable en bona mesura la "beateria
pedagògica". Si l'ideal republicà d'escola pública, representat per
exemple per Hannah Arendt, defensava la conversió de l'alumne en ciutadà, tot
valorant i conreant allò comú, ara del que es tractaria és de riure-li les
gràcies a l'alumne, tot fomentant encara més l'individualisme vigent: "Cap
crítica racional sembla tenir poder suficient per abatre les muralles
defensives de l'adolescent que es refugia darrere de l'"és la meva
opinió!". Un plantejament que, d’altra banda, condemna els alumnes a un
infantilisme perpetu, en sobreprotegir-los i no mostrar-los el valor dels trets
que ens defineixen com a condició de possibilitat i repte per seguir-nos
desenvolupant, i no només com a obstacles o limitacions. Esclar que els
continus avenços tecnològics creen el miratge, sobretot entre els joves, que el
que aparentment són límits, en realitat no són altra cosa que “reptes que la
tecnologia, més tard o més d’hora, posarà a l’abast del consumidor”. A l’hora
de la veritat, però, no està de més recordar que, posem per cas, per proclamar
fins i tot que “jo només crec en el carpe
diem” o que “tot és una merda” cal recórrer a l’ordre
lingüístic, i respectar les normes sintàctiques o lèxiques. En qualsevol cas és
de lamentar que la dreta hagi acabat monopolitzant el valor de l’esforç, amb
l’aquiescència de la “falsa progressia” de molts polítics que es proclamen
d’esquerres. Com si, en definitiva, l’escola s’hagués d’apuntar a la cultura
del zàping i el consumisme, en comptes de qüestionar-los, malgrat, això sí,
arriscar-se a perdre popularitat –i, de fet, no és gens casual que Luri sigui
un molt bon coneixedor de Sòcrates.
Quadern de “El País” de
Catalunya, dijous 3 de març de 2005. Pàgina 5.