"Una escola per a cada talent, ¿o tots els talents en una sola escola?".
Jesús Burrel, President de l'Associació de Catedràtics (ACESC-ANCABA)
(Ponència presentada a les Jornades
de debat La Reforma Educativa a l’Educació Secundària 10 anys després:
necessitat d’un gir copernicà?, a l’Ateneu Barcelonès, c/Canuda, 6
Barcelona, el dia 8 de març de 2001)
El títol d'aquesta ponència me'l
suggereix la conferència del Dr. Wolfgang Schöberle, Conseller del Ministeri d'Educació
de l'Estat Federal de d'Alemanya, Baden Wütenberg, pronunciada el dia 10 de desembre de
1999 en las jornades de debat sobre l'ESO i presentada sota el lema "Un colegio para
cada talento".No hi ha dubte que aquest podria ser el lema per a qualsevol sistema
educatiu perquè suposaria que es dóna a cada alumne, en cada moment, l'escola, el pla
d'estudis i el professor que necessita.
Fa 18 anys que va començar el llarg
procés de reforma de la LOGSE: planificació, experimentació i aplicació. I què tenim
al final d'un camí tan llarg ? Primer, un sistema educatiu qüestionat per tothom; i
segon, una escola pública desprestigiada com mai no havia succeït en la història
educativa del nostre país. Actualment no són ja solament els sectors tradicionalment
crítics amb la Reforma, sinó també veus importants dels mateixos promotors de la
Reforma (autoritats administratives, polítics, psicopedagogs), associacions de pares i
d’ alumnes, mitjans de comunicació, especialistes i intel.lectuals diversos que
unànimement estan dient: "¡Això no funciona!"
El procés d'elaboració,
d'experimentació i d'implantació de la Reforma Educativa ha estat marcat per quatre
condicionaments importants:
a) S'ha pensat i estructurat el sistema
més des de posicionaments ideològics político-socials que des de principis pedagògics.
b) Falta de financiació. En uns
anys en què el país ha tingut desenvolupament econòmic l'educació ha estat la filla
pobra de la casa.
c) La generalització de
l'escola privada concertada, que ha creat una doble xarxa de centres d'ensenyament i que
ha fet possible dos tipus de centres en l'ensenyament secundari obligatori, els públics i
els privats, de condicions de competitivitat difícilment equiparables. En els privats
se selecciona els alumnes; en els públics, no. La concertació massiva de
l’escola privada, inclosa la privada d’èlit, la que cobra a l’alumne de
50.000 a 70.000 ptes, provoca una selecció natural, real i generalitzada dels alumnes,
per la qual es deixa a l’escola pública l’alumnat amb més dificultats
escolars.
d) La nul.la participació del
professorat en el procés. N'apunto les dues causes que em semblen més importants: D'una
part la desconfiança de l'Administració Educativa cap un professorat que des del
principi es considerava que seria reaci a la reforma plantejada; i d'una altra part l'escassa
cultura associativa i sindical del professorat de Secundària que l'ha deixat sense veu
durant aquests anys i l'ha condemnat a ser un element passiu i silenciós de la desfeta
organitzada.
La càrrega ideològica excessiva amb què
va néixer i s'ha desenvolupat la reforma educativa encara avui ens impedeix de fer una
anàlisi serena i tècnica. I és important tenir clar que moltes vegades pensem que estem
parlant de qüestions tècniques quan de veritat el que tenim al cap són qüestions
ideològiques
La discussió al voltant de la
LOGSE es polaritza entre progessistes i conservadors. Tot i que no es pot fer una
simplificació dels posicionaments d'ambdues tendències, es podria dir que els primers
minusvaloren els continguts i valoren els procediemts i actituds de l'alumne, defensen
l'ensenyament globalitzador i el currículum integrat, refusen l'aprenentatge memorístic,
defensen conceptes com la transversalitat, la transdisciplinarietat. Els coneixements
s'adquireixen de foma natural, com un joc, s'ha d'esperar que l'alumne desitgi aprendre,
la competitivitat és un cocepte negatiu per a l'educació de l'alumne.
Els segons valoren més l'aprenentage a
través de les disciplines clàssiques, valoren l'esforç i la voluntat de l'alume, pensem
que l'objectiu de l'educació consisteix a crear hàbits intel.lectuals, i això suposa un
esforç continuat per part de l'alumne que l'escola li ha d'exigir. La competitivitat es
considera una faceta més de l'educació perquè l'alumne se la trobarà a la vida.
No cal aclarir que la
paraula progressisme està servint per si mateixa com a sinònima de defensa de la LOGSE,
mentre es qualifica de reaccionaris els que critiquen o s'oposen a la Llei.
El professor E.D.Hisrch estudia aquesta
situació en la realitat nord-americana, però aplicable a Espanya, en el seu llibre The
schools we need and why do not have them (Les escoles que necessitem i per què no les
tenim), Double day, Nw York, 1996. L'autor es pregunta (i cito a través de la
ressenya que fa del llibre el professor de la Complutense de Madrid, José Mendoza):
"el corrent educatiu "progressista", ¿realmente ens porta a una societat
més igualitària? ¿Realment contribueix a augmentar les oportunitats dels nens que
provenen de classes i ambients desafavorits? ¿Realment contribueix a formar ciutadans
més lliures i amb més sentit crític? No es tracta de preguntes retòriques. Són
qüestions molt importants i és fonamental tenir respostes fiables. Hirsch sosté que el
corrent educatiu "progresista" en realitat no és políticament progressista i
que els resultats de la seva posada en pràctica, segons les indicacions més fiables, han
estat els contraris dels que s'havien desitjat.
Tots subscrivim el principis
generals en què s'han basat totes les reformes a la UE els últims 15/20 anys, referents
a l'ensenyament obligatori: 1) assolir una autèntica igualtat d'oportunitats per a tots.
2) proporcionar a la població una educació bàsica.3) promocionar a la vegada
l'estabilitat i el canvi social.4) preparar els adolescents per a la vida adulta en el
treball, en l'oci, a la família i a la societat. 5) motivar els joves per seguir aprenent
i preparar-se per a un món en canvi. 6) aconseguir el benestar dels alumnes en el temps
de l'escolarització.
Així mateix, tots,
qualsevol que sigui el nostre signe ideològic, polític, autonòmic, etc, podem
subscriure el següents punts: 1r. que l'escola ha d'atendre tots els nens/joves fins a la
seva incorporació al món del treball. ¿N’ha d'obligar, però? ¿L'atenció ha de
ser il.limitada, sense condicions? 2n. que l'educació és un bé fonamental que ha
d'estar a l'abast de tots els ciutadans en igualtat d'oportunitats. 3r. que existeixen
entre els alumnes diferències naturals de talent, de capacitats, d'objectius i
d'interessos davant de l'educació.
El debat que ens enfronta el podem
sintetitzar en dues coses: a) El paper que donem a l'escola: Instrucció/educació.b) El
tractament de la diversitat
Fàcilment podem coincidir en
el fet que la funció d'ensenyar és atribuïble fonamentalment a l'escola i que
l'educació no és una funció exclusiva de l'escola, perquè pertany preferentment a la
família i en tot cas l'escola la comparteix amb una sèrie molt diversa d'agents que
actuen sobre el/la adolescent més que la mateixa escola.
Els professors de Secundària
hem tingut sempre la convicció de ser educadors a través de la docència de la nostres
assignatures, de la nostra especialitat. Som transmissors de
coneixements, ensenyants, docents. La nostra primera tasca és la d'instruir els
alumnes i formar-los en hàbits intel.lectuals. ¿Per què tant d'empeny en
desvaloritzar aquest ofici de professor? ¿No serà aquesta la causa del desprestigi
social del professorat? La dignificació del professorat solamente té un camí:
tornar-li al professor la seva condició de professor, la possibilitat de poder fer el que
sap fer: ensenyar
Els sistemes educatius europeus
dediquen grans esforços des fa 50 anys al tractament de la diversitat i li han donat
diferents solucions, els punts extrems de les quals, simplificant molt, són els
següents: un sistema fonamentalment selectiu, com l'alemany; un sistema fonamentalment
comprensiu, com l'anglès i el dels països euroorientals d'antics règims comunistes. En
el sistema selectiu: els alumnes, al final de la primària (11/12 años) segueixen
trajectòries escolars diferents (programes acadèmics, professorat i col.legis) Els
alumnes tenen en diferents moments de la seva escolarització la possibilitat de canviar
de trajectòria escolar. En el sistema comprehensiu tots els alumnes segueixen els
mateixos programes, amb el mateix professorat en els mateixos centres escolars. Aquesta
uniformitat està més o menys compensada amb diferents tractaments de la diversitat.
L'edat en què acaba aquesta uniformitat és molt diversa en els diferents sitemes
educatius. Espanya és l'únic país de l'UE que allarga la comprehensivitat fins als
16 anys.
La LOGSE ha adoptat el sistema
comprehensiu i ho ha fet en la forma més ortodoxa i primitiva històricament, quan a
Anglaterra, bressol dels sistemes comprehensius, estava ja en fase de revisió en els anys
80, revisió que està acabant ara el govern actual laborista, que va ser el que a mitjans
dels 50 el va imposar en aquell país.
La Logse ha implantat el
principi ideològico-pedagògic de la comprensividat i ha oblidat o no ha volgut
contemplar la diferència profunda de talents i d’interessos existents entre els
alumnes. Ha creat un únic tipus de centres de secundària obligatòria amb
conseqüències desastroses per a tots els alumnes: tant per als "normals" com
per als enquadrats en el concepte d'"alumnes amb necessitats educatives
especials"
Aquesta barreja explosiva
està portant els professors i les professores "al borde de un ataque de
nervios", perquè se senten impotents per a afrontar la complexitat que suposa la
gran heterogeneïtat dels alumnes a l'aula, degradats i defraudats en la seva professió
per no poder fer el que saben fer: ensenyar, i amenaçats per part d'alguns alumnes
violents que a diari provoquen incidents d'indisciplina que, i fins i tot a vegades, posen
en perill la integritat física tant de professors com d'alumnes.
La professora Inger Enkvist,
catedràtica de Lengua i Literatura Española en la Universidad de Lund, en el seu llibre La
educación en peligro, parla de retenció i detenció d'alguns alumnes en
centres d'escolarització obligatòria a Europa.
Arribo a l'últim punt del meu
parlament que dóna resposta al tema enunciat en el títol d’aquestes Jornades de
reflexió sobre la Reforma 10 anys després. Deia al principi que un sistema educatiu ben
fet és aquell que ofereix a cada alumne el tipus d'escola que necessita. La
diversificació escolar no té per què ser una segregació, sinó una exigència
reclamada per la naturalesa diferent de les persones. El que és còmode, injust i
disbaratat és tancar (retenir, detenir) tots els alumnes d'una forma
indiscriminada en una mateixa aula.
La Logse ha previst un sol tipus de centres
per a l'Educació Secundària Obligatòria: els IES. L'Administració educativa catalana
ha estructurat la diversificació amb la fórmula dels crèdits variables, un sistema
curricular molt complicat i poc rendible que la mateixa Administració està corregint i
que està cridat a desaparèixer. El Departament d'Ensenyament ha tolerat durant
aquests anys de generalització de la Reforma (penso que ha fet bé) tot tipus de
pràctiques que han imaginat els centres per poder atendre la massa terriblement
heterogènia d'alumnat que convivuen en les mateixes aules. Cada setmana es celebren
claustres en els nostres institutts on els professors intenten la impossible
"quadratura del cercle" educacional "comprensivitat/diversitat.
Per altra banda, han
desaparegut centres tradicionals que atenien els alumnes amb necessitats especials i els
seus alumnes i professors han estat integrats en els nous IES. S’han creat les UACs,
les UEE, els grups d'acollida d'immigrants... Tot això amb una enorme improvisació,
sempre amb retard respecte de les necessitats i havent demonitzat la mateixa
Administració Educativa aquestes mateixes solucions apuntades des de feia anys per grups
crítics amb la Reforma.
Però tot això és
insuficient. Potser és difícil ara fer una marxa enrera quant a la diversificació de
centres de Secundària. S'ha fet un enorme esforç en la planificació del mapa
escolar i en les corresponents inversions financeres. S'hagués pogut fer d'una altra
manera, per exemple, organitzar en les grans ciutats alguns centres per a l'excel.lència
acadèmica, organitzar diferents tipologies de centres: ESO, Batxillerat, Formació
Professional, centres integrats. És el que ha fet una part de l'escola privada.
Als Instituts hi ha un %
d'alumnes que no hi poden estar:discapacitats extrems, "objectors escolars" (el
comportament dels quals de vegades ratlle en la delinqüència), immigrants recent
arribats. S'han de crear centres d'acollida per a immigrants, s'han d'encomanar al
professorat especialitzat i molt ben pagat els diferents tipus d'alumnes amb NEE.
I per als alumnes
"normals" s'han d'organitzar els ensenyaments d'una forma més diversificada a
partir del segon cicle de l'ESO. Els itineraris acadèmics, tal com estan formulats per
l'Associació de Catedràtics des de l'any 1997, seran una fórmula útil perquè els
alumnes puguin trobar-se còmodes segons els seus interessos i els seus objectius
d'estudis posteriors. No ens falten a Europa models d'una raonable diversificació
curricular. Solament cal tenir una mica de seny per imitar-los.
El gran fracàs escolar, ara
ja admès oficialment, però no reconegut en les proporcions realment existents, està
produint una inflexió en les posicions fins ara inamovibles dels responsables de la
reforma i del Sistema Educatiu. La Conselleria d'Ensenyament ha pres algunes mesures i
n'ha anunciat d'altres: Els plans estratègics. El Ministeri d'Educació ha anunciat que
està preparant la "Ley de Calidad de la Enseñanza". I sembla que en aquesta
llei es volen afrontar temes de fons que rectificaran punts importants de la LOGSE, LODE i
LOPEG. Esperem que això sigui així i es faci amb encert, encara que a vegades ens sembla
que el MECD és un nou Sísif que està fent rodolar la pedra de la reforma de la Reforma
sense massa eficàcia.