Ara fa onze anys, a començament del curs 1996/97, es va produir una situació la similitud de la qual amb la present es pot percebre fàcilment: aleshores, es generalitzava la introducció de la novíssima ESO a 1r i 3r arreu Catalunya; ara, la nova ESO s'aplica als mateixos dos cursos. Sembla un bon moment per fer una mirada retrospectiva global que ens permeti captar les fites més destacades de l'aplicació de l'ESO, abans de posar fil a l'agulla de la nova proposta.

L'ESO ha gaudit de la protecció constant de l'administració catalana, malgrat els canvis en la força política al capdavant d'Ensenyament/Educació: Unió, Convergència, ERC i el PSC. Això s'ha traduït en la inversió permanent de mitjans financers, materials, humans, legislatius, administratius i també socials (col·laboració d'AMPA, associacions d'estudiants, sindicats afins, fundacions, rectorats i psicopedagogs universitaris, premsa, ajuntaments, editorials, etc.). Probablement, cap iniciativa de qualsevol àmbit dels últims 25 anys no ha rebut una acumulació tan ingent d'aportacions per assegurar un bon funcionament de la criatura. Els resultats, doncs, amb perspectiva empresarial o política, obligatòriament han de ser excel·lents i ens han de col·locar al capdavant de la UE. Ara bé, és aquesta la música que sona?

Els resultats d'aquests onze anys d'ESO porten a la decepció, atès que els resultats obertament negatius són molt greus i els resultats positius ho són per sota de les expectatives raonables. A tall d'exemple, com a cua educativa d'Europa, tenim els resultats PISA, el fracàs escolar a l'acabament de l'etapa, els insatisfactoris resultats de competències bàsiques a segon, l'increment exponencial de l'índex de malalties psicodepressives, baixes de llarga duració i jubilació anticipada dels professors, manca d'educació generalitzada de l'alumnat respecte als seus companys, als seus professors i a altres persones que treballen als centres, disminució de valors com ara l'esforç, la responsabilitat, el gust per aprendre. Els centres gairebé no assoleixen la seva finalitat primordial –aportar els aprenentatges per viure i guanyar-se la vida, que no poden aprendre's fora del recinte escolar– i s'han anat convertint en una mena de centres d'entreteniment amb un munt d'activitats ludicoeducatives pròpies d'altres entitats, i amb els alumnes com a veritables dominadors. A més a més, si és veritat que ara s'espera que tots els adolescents estiguin escolaritzats fins als setze anys, i això és un guany social, aquesta fita, que té com a rèmora preocupant l'abandonament massiu del sistema escolar sense el títol de graduat i, encara més, sense estudis postobligatoris, s'hauria assolit amb una altra secundària, que era i és, possible.

I, malgrat tot això, es manté l'invent i se li vol donar impuls amb la nova ESO a punt d'iniciar-se. L'impuls de nou és fort, però si no canvia la trajectòria de tantes forces en acció, els mals s'agreujaran, si és possible, encara més. L'estratègia és equivocada, la sinergia es dóna en els factors distorsionadors, els milions d'actes positius de milers de professors i alumnes es perden en el desordre generalitzat: es treballa dur i amb creativitat, però les línies generals equivocades tornen l'ensenyament en un equip que perd els partits malgrat les nombroses actuacions individuals destacades. Socialment i pressupostària, l'ESO és una ruïna per a la societat a la qual va dirigida: alumnes, professors i pares, i només fa viure els que viuen de la seva aplicació: polítics i sindicalistes de la causa, psicopedagogs i experts varis, professors que consideren que han guanyat personalment en el seu estatus, venedors de productes de reforços i tractament de les diferents diversitats, revistes i editorials especialitzats en escolàstica logicista, moviments renovadors amb la brúixola feta malbé, conferenciants i formadors de professors que anuncien la bona nova.

Si, per exemple, una multinacional automobilística es trobés en la mateixa situació (cotxes defectuosos, bona part de la clientela descontenta amb el seu automòbil concret malgrat les campanyes propagandístiques que reiteren les excel·lències del producte, recanvis utilitzats a dojo, increment del nombre d'accidents per avaries mecàniques, objectius de qualitat no assolits, etc.), la multinacional acomiadaria els seus directius i els seus enginyers responsables, hi passaria comptes o bé tancaria l'empresa o canviaria la direcció del negoci amb altres persones i altres productes. Per què en l'ensenyament no es canvia de pla i planificadors, com farien totes les empreses? Aquestes ho fan perquè les empreses ineficients pateixen l'abandó dels clients a favor dels productes de la competència, suporten pèrdues immenses i no tenen altra sortida que allò de renovar-se o morir; en canvi, l'ensenyament funciona com un monopoli perfecte, sense cap alternativa legal (el homeschooling no es permet a casa nostra, i tant la secció pública com la secció concertada fabriquen el mateix producte, amb les mateixes directrius intel·lectuals, i només varien en detalls, importants però no decisius). Aquesta és la clau del que passa. La situació és desesperada, perquè els que viuen de l'ESO, incrustats en el cervell i el cor del sistema social, tenen tanta força que saben que poden boicotejar qualsevol reforma o recanvi del seu sistema. No hi ha salvació fora de la seva església, són gossos de l'hortolà, que ni mengen ni deixen menjar. Segur que no?