La crisi de l'ensenyament secundari a casa nostra és un secret conegut per tothom. És un fet, el seu reconeixement generalitzat, després d'anys de negar-la. La crisi es detecta sobretot a partir de l'índex de fracàs escolar i del grau de desmoralització del professorat. Tothom reconeix que hi ha un fracàs escolar del 30% –fracàs que afecta el vessant acadèmic i també l'educatiu. Tothom ja s'adona que al professorat li han canviat la professió sense que es vegin les raons del canvi. Els que tenim perspectiva d'anys per comparar la motivació i els resultats dels alumnes i dels professors en èpoques diferents i ens neguem a posar-nos als ulls unes benes vermelles o unes ulleres màgiques, constatem amb el cor trencat aquesta crisi d'alumnes i professors i de la institució escolar. Alguna cosa s'hi ha de fer, doncs. Les administracions, sense reconèixer la seva responsabilitat en aquesta epidèmia crònica, saben que han de fer-hi alguna cosa o, com a mínim, fer veure que la fan, i en qualsevol cas ha de semblar que porten la iniciativa. A tall d'exemple, veurem algunes iniciatives en marxa i d'altres en projecte o en normes noves de trinca que es trobaran els alumnes i els pares el curs vinent.

Amb la LOE i els nous decrets apareixen dues estrelles rutilants a l'ESO: les competències bàsiques i el tractament de la diversitat. Les competències són ara i aquí –a la UE són una mica diferents– les següents: comunicativa lingüística i audiovisual, artística i cultural, tractament de la informació i competència digital, matemàtica, aprendre a aprendre, autonomia i iniciativa personal, coneixement i interacció amb el món físic, i social i ciutadana. Les vuit competències bàsiques pretenen que els alumnes desenvolupin la capacitat d'utilitzar de manera transversal, és a dir, combinant diverses matèries, els coneixements i les habilitats. Això es presenta com a nou, diferent i formatiu, si bé no ho és tant, i es concep com una mena de volta del cel que cobreix i sopluja tot el que es fa als centres: objectius, continguts, metodologies, avaluacions. Tot s'haurà de fer en funció de les competències bàsiques i, a primer i a tercer, des del 12 de setembre. El canvi de concepció suposa una petita revolució; els professors, però, no han rebut cap preparació per assimilar-la i aplicar-la.

La posició de les administracions en relació amb el tractament de la diversitat ha estat objecte d'una transformació que ha anat del blanc al negre. Si fa deu anys defensaven la comprensibilitat pura i dura de tots els alumnes fent el mateix als mateixos llocs i de la mateixa manera i rebutjaven com a heterodoxes les propostes de diferenciació segons les capacitats i les actituds, ara, tot fent entendre que els seus pressupostos ideològics són els d'aleshores, proposa una veritable panòplia de mesures de tractament de la diversitat. Si fem una ullada a les noves instruccions del curs 2007/2008, hi trobem: desdoblament de grups, atenció en petits grups o de manera individualitzada, intervenció de més d'un professor alhora, adaptacions curriculars, integració de matèries per àmbits, programes flexibles de diversificació curricular, programes personalitzats, itineraris d'ampliació i reforç, hores de professorat per atendre la complexitat de l'alumnat, aules d'acollida i alumnat nouvingut amb currículum adaptat, adaptacions curriculars individualitzades (ACI) i modificacions del currículum, alumnat amb malalties prolongades, aules obertes (AO), unitats d'escolarització compartida (UEC), unitats de suport a l'educació especial (USEE), programes de qualificació professional inicial, etc. Sembla que ara el més normal als centres és la diferenciació, atès que cada alumne seria un món: en pocs anys, totes les classes, dutes per experts psicopedagogs, seran individuals, excepte les prescriptives sessions de socialització...

Un bon nombre de centres s'acolliran a un projecte per a la millora de la qualitat dels centres educatius públics, que ofereix un seguit d'avantatges a canvi, sobretot, de millorar els resultats acadèmics. Sempre es poden fer coses bones i se'n faran, però sembla encertada la lectura que en fa algú: aprovats per diners. I és que en el fons es tractaria d'aplicar als IES el vell acudit sobre consells mèdics: «Si gires el coll cap a l'esquerra i et fa mal... doncs no l'hi giris!» La fórmula més eficaç per evitar els suspensos seria que els professors no en posessin.

Val a dir que hi ha també algunes novetats normatives més, com ara la desaparició dels cicles i els crèdits i la substitució per cursos i matèries –si bé es creen «els àmbits de coneixement»; l'ensenyament de la religió, amb una opció no confessional; la polèmica matèria de drets humans i ciutadania; la possibilitat d'educació plurilingüe i pla de llengües estrangeres; o el projecte de recerca a 4t d'ESO, en què els alumnes escolliran tres matèries configurant una mena d'itineraris o opcions. Es retoquen els criteris d'avaluació (contínua i diferenciada per matèries) i promoció (repetició amb més de tres matèries negatives, amb excepcions, fins a dues vegades, en l'etapa). Per aconseguir el títol de graduat en educació secundària obligatòria caldrà assolir només les competències bàsiques i els objectius, sense més concrecions. Totes aquestes novetats o continuïtats mereixerien una valoració: el seu origen, la seva raó de ser, la seva eficàcia previsible. Amb matisos, però, veig el que veig: pals de cec per mantenir el que hi havia. Líquid i gelatinós, el que era i hauria de ser sòlid. La normativa va pel camí contrari al d'Europa. Els alumnes no aprendran més ni estaran més ben educats. Els Pirineus seran més frontera d'aquí a dotze mesos i Finlàndia serà en la llunyania.