LA REFORMA: EMBOLICA, QUE FA FORT

Artículo publicado en Revista del Col·legi. Butlletí Trimestral, Núm. 101, verano 1997.

És l’hora que es torni la paraula als professors de Secundària. La gestació i el començament de l’aplicació de la Reforma gairebé no han tingut en compte l’opinió o la voluntat dels professors. I val a dir que una Reforma és, sobretot, pràctica, pràctica docent i organitzativa, i són, doncs, els professionals de la pràctica, llicenciats universitaris en aquest cas, els que haurien de tenir el pes principal en la formulació d’una Reforma. No ha estat així i, a més, ni els pensadors ni l’Administració s’han mirat massa com afectava els professors el resultat de les seves construccions teòriques reformistes. A més a més, tot un seguit de forces sindicals i moviments pedagògics han fet de guardians de l’ortodòxia i han satanitzat tota crítica de fons al nou sistema. S’ha de fer palès, però, que són els professors els que, d’una forma generalitzada, amb la seva dedicació i creativitat, i pensant en els seus alumnes, estan intentant treure el màxim profit de la situació creada, alhora que constaten que el sistema, en general,  no rutlla. És per això que un dels grans mèrits del moviment originat al Vallès Occidental ha estat, precisament, el de donar al professorat la possibilitat d’opinar sobre la seva pràctica, de pronunciar-s’hi, i de fer-ho sense por a les crítiques dels ortodoxes. A 20 de maig, ja són uns 90 els centres que arreu de Catalunya s’han adherit al Manifest que va sorgir al Vallès, i en l’Assemblea General de Professors de Secundària, s’han fet paleses la força d’aquest moviment de professors i la necessitat d’una intervenció immediata per tal de reconduir l’aplicació d’aquesta Reforma.

            Aquesta Reforma presenta dos tipus de problemes: l’un, d’origen; l’altre, d’aplicació. El d’origen rau en la artificiosa complexitat i ambició d’aquesta Reforma, que, en realitat, és un conglomerat d’unes vuit reformes simultànies, donat que tots els que han tingut accès a la seva gestació han volgut introduir-hi, amb molt bona voluntat, la seva pròpia dèria pedagògica o organitzativa. El d’aplicació es concreta en com s’ha dut a terme l’experimentació, la manca d’un procés adient d’incorporació dels centres a totes les demandes de la Reforma, la insuficiència -que és estructural i no temporal- d’equipaments i personal, el calendari i mapa escolar, la indefinició dels Cicles Formatius, els Cursos de Garantia Social, etc.

            Parlarem primer de la Reforma com a conglomerat de reformes. La primera Reforma, la única acceptada per gairebé tothom, és la del perllongament de l’escolarització obligatòria fins als 16 anys. Aquesta es podria haver dut a terme sense gaires modificacions dels plans d’estudi anteriors. La seva sort, però, s’ha lligat a set reformes més i podria enfonsar-se amb elles. Una segona reforma és la de la creació, en concret, de les etapes 12-16, 16-18 i Cicles Formatius, amb l’exigència del Graduat d’Ensenyament Secundari per accedir als Cicles Formatius de grau mitjà, i del Batxillerat per accedir als de grau superior, la qual cosa implica a la pràctica la marginació per sempre d’un terç dels joves dels ensenyaments reglats, precisament els més necessitats d’ensenyaments professionals. Una tercera reforma la trobem en la comprensivitat en el centre i en l’aula de tots els alumnes. Probablement d’aquesta provenen bona part dels problemes actuals i futurs, donat que resulta gairebé impossible una atenció acurada dels diferents tipus d’alumne a la mateixa aula. Per altra banda, l’anomenat tractament de la diversitat no presenta mecanismes concrets i correctes d’aplicació, i la sortida de l’optativitat no fa més que confirmar les diferències entre els alumnes. Una quarta reforma ve de l’extensió del constructivisme com a metodologia i terminologia úniques, davant l’eclecticisme anterior, propi dels universitaris que sempre han estat els professors de secundària; a més que el constructivisme es pot defensar com a epistemologia sobre el coneixement i no tant com a pedagogia.  Una cinquena reforma consisteix en l’exigència d’un nou tipus de funcionament dels centres amb PEC, PCC, PAT, UCA, UEAE, nova concepció del professor com a generalista en comptes d’especialista, reducció dels seminaris, concepció del tutor com a una mena de superagent set ciències, etc. Una sisena reforma la trobem en la invenció d’un nou Mapa Escolar, que ha comportat molts canvis en l’origen dels alumnes dels centres, moltes despeses en creació de infraestructura, un nou paper de l’ensenyament privat; a més, a Catalunya, l’advançament de la Reforma amb la introducció del 3r d’ESO i amb 21.000 alumnes de 2n. 3r i 4r estudiant ja a privada concertada aquest curs, ha comportat una forta disminució de fons per al sector públic, a més de provocar tot un seguit de problemes extres de didàctica i organització. També a Catalunya hi ha una setena reforma, veritablement neguitosa, que és la creació del sistema de crèdits, la qual cosa ha provocat molta dispersió didàctica i molta confusió organitzativa. I, finalment, la vuitena reforma, que és la de “catalanització” de la secundària, tant en responsabilitat administrativa, com en l’exigència de llengua vehicular, en continguts, en impartició dels títols, etc., reforma aquesta de la que no es parla, però que podria ser, juntament amb els advantatges estratègics -no tàctics, doncs també patirà els disbarats reformistes- que rebrà el sector privat, el que explica la política de tancada defensa de la Reforma per part de forces conservadores com ara les de CiU. Són massa reformes, és massa complexitat gratuïta; per això, el projecte sencer és insuperablement car i gens viable. No s’hauria d’oblidar que les propostes d’actuació i funcionament que impliquin milers de persones i institucions han de ser més aviat senzilles i clares, de forma que amb la seva aplicació sencera i per la majoria es pot guanyar amb escreix el que es perd en amplària.

            L’aplicació concreta de la Reforma origina el segon tipus de problemes. Breument, val a dir que l’experimentació s’ha fet en condicions molt diferents a les del món educatiu real i per això els resultats dels centres experimentals no són extrapolables. Els estudis d’ESO podrien haver quedat com a tercera via, a més dels de BUP i FP. Per altra banda, aquesta complexa Reforma exigia tot un llarg procés d’introducció als centres, d’uns dos anys de treball previ, i aquest ha quedat reduït a uns pocs mesos o setmanes. A més, els equipaments requerits amb el Real Decreto 1004/91 no han arribat als centres i tampoc han arribat les persones especialitzades que havien de resoldre els problemes creats per la Reforma -i sense la qual potser no serien necessàries. Ja hem parlat dels problemes económics, organitzatius i pedagògics creats per l’advançament del calendari d’aplicació de la Reforma a Catalunya, amb la dèria de ser diferents. Finalment, el mapa escolar dels cicles formatius està sense definir, hi ha amenaces de concentració de la FP en 18 centres, estan sense desenvolupar els cursos de garantia social, tan necessaris ara, etc. És a dir, la Reforma s’ha posat en marxa, frívolament, en condicions precàries.

            És l’hora d’actuar. S’ha de simplificar la Reforma. Per això, s’ha de fer fora el sistema de crèdits -amb matissos- i el constructivisme com a pedagogia única; s’han de reduir els requisits formals i burocràtics pel funcionament dels Centres. A més, s’han d’augmentar el nombre de professors, de professionals de l’educació especial, d’aules-taller; s’ha d’aconseguir l’advançament de la garantia social a l’ESO, la reestructuració del 2n cicle de l’ESO per nivells i d’acord amb els estudis posteriors. És a dir, s’ha d’actuar, de moment, en la línia dels tretze punts del Manifest del Vallès i comarques, de la plataforma d’ASPEPC, de l’asenyada nova proposta de l’Associació de Catedràtics, i d’altres similars, particulars i col.lectives. L’Administració ha de saber aprofitar de valent -i no només deixar caure llast- les propostes nascudes dels propis professionals de l’ensenyament secundari. El Departament té la paraula. Els professors demanen la paraula.

Isidro Cabello Hernandorena

IES Egara (Terrassa)

Taula Rodona al Col.legi de Llicenciats de Catalunya (Barcelona, 15.5.97)