DIRECCIÓ ESCOLAR I QUALITAT EDUCATIVA

Artículo en Cátedra, Núm. 5, Desembre 1996.

Entre nombrosos professionals de l’educació hi ha en l’actualitat un clar moviment cap a la potenciació de la direcció escolar com a element indispensable per  assolir una desitjable qualitat educativa. Aquest moviment coincideix en el temps amb moviments molts semblants en bona part dels camps de l’actuació productiva de la societat moderna occidental. Expressions com ara qualitat, qualitat total, competitivitat o gestió de recursos, sovintejen també  en publicacions i congressos educatius.

Malgrat això, el món educatiu camina, majoritàriament, pel camí de la improvisació professional i de gestió. A més, hi ha una manca de cultura de la qualitat educativa entesa en termes professionals i es dóna, en canvi, un cert rebuig dels mètodes professionals de càlcul de la relació inversió-resultats. Per sort, donat el material humà dels centres les coses resulten amb un cert ordre i uns resultats no menyspreables. Aquest, però, no és l’horitzó desitjable.

Per tal d’aconseguir l’objectiu del repte modern de la qualitat caldran fortes inversions de tipus divers: de l’esforç dels professionals ja sensibilitzats, per tal de convèncer els altres sectors; de la política de l’Administració, que posi en pràctica lleis i mitjans concrets per tal de portar als centres el concepte i la pràctica de la qualitat; i de l’exigència de la qualitat per part dels usuaris directes i delegats -alumnes i pares-.

En el procés d’assoliment d’aquesta cultura caldrà comptar amb un nou model de gestió dels centres, amb nous estils i nova preparació dels equips directius. Els centres escolars esdevenen més complexos, han d’atendre factors molts diversos i guanyar el repte de la modernitat, per a la qual cosa es necessita el lideratge d’uns directors amb preparació específica i reconeixement del seu rol fonamental per part de l’Administració, dels que treballen al centre, i dels propis directius.

La qualitat educativa va lligada a la capacitat de portar constantment innovacions i reformes al centre educatiu: preparació professional, tècniques didàctiques, renovació tecnològica, adequació a les necessitats canviables dels alumnes. La societat espera aquest ensenyament de qualitat. A més, legalment també s’ha avançat força en aquest aspecte: la LOGSE així com diferents apartats de la LOPEGCD en són bons exemples. Ara bé, a més d’aquestes expressions socials i administratives, cal l’aportació de propostes teòriques i pràctiques de com dur a la pràctica les intencions anteriors. I a més d’això, hi resta una pregunta fonamental: qui garantitzarà al centre tot el procés d’innovació i millora, tot el procés de qualitat educativa? La resposta és clara: qualitat i direcció no es poden separar.

Partint d’aquests pressupostos, es propugnen, per tal de propiciar la gestió eficient dels càrrecs directius i la qualitat educativa, els requisits següents:

·     Voluntat política de l’Administració de treballar per la qualitat: ella serà  la que haurà de proveïr els mitjans legals, humans i materials adients.

·     Formació específica i suficient del futur professorat: creació immediata de Centres de Formació de Professorat que superin les mancances de l’actual C.A.P.

·     Formació permanent del professorat a càrrec de l’Administració: renovació constant dels coneixements de cada especialitat i de les tècniques d’ensenyament.

·     Formació específica dels càrrecs directius: elements estratègics, tècnics, pedagògics, legals, de relacions humanes, d’estímul pel canvi i el lideratge. La formació hauria d’ésser obligatòria, equivalent a un Màster o 400 hores de formació teòrico-pràctica. Això no implica un cos especial i alié als centres: cal mantenir l’elecció del Director per part del Consell Escolar com a garantia d’autonomia i pluralisme davant una possible Administració intervencionista i monocolor.

·     Dotació als centres de les noves tecnologies: equipació de l’aula de tecnologia, de les aules de informàtica, etc.

·     Foment de la innovació i la millora: millores constants en gestió, en programació, en treball d’equip, etc.

·     Atenció a les demandes socials en l’organització dels estudis.

·     Control extern i intern de la qualitat educativa: avaluació global i propostes de renovació i millora.

·     Acció coordinadora de millores de gestió i didàctica per part de la Inspecció: dotació a la tasca inspectora d’un tarannà més tècnic, més orientador de centres i equips directius, i menys polític i lligat a l’Administració concreta.

·     Vies diverses de promoció del professorat: augment de les possibilitats de variació i millora de la feina; accés a altres tipus d’ensenyament o d’activitat.

·      Grau més alt d’autonomia dels centres: en aspectes com ara l’organització interna, la contratació del professorat interí i suplent, la gestió parcial de la nòmina i de les despeses de grans inversions -R.A.M.s, Obres majors, Obres menors.

Aquest endecàleg es podria, sens dubte, augmentar o desenvolupar i concretar més. Nogensmenys, la seva aplicació generalitzada -el que se’n ha fet fins ara resulta força insuficient- suposaria, primer, una millora clara de la qualitat educativa; després, una feina més engrescadora i racional per als càrrecs directius, i, finalment, els usuaris es trobarien atesos als centres amb més modernitat, més professionaliat i més objectius assolits, és a dir, amb més qualitat.