CONSELLS ESCOLARS ASSESSORS I CONSULTIUS

Artículo publicado con seudónimo en Secundaria Hoy, Núm. 6, junio 2001, y en Xarxa d’Ensenyament, Núm. 12, Desembre 2001.

I.J. Zarranz

Catedràtic.

            La Llei atorga legalitat a les normes que estableix; la legitimitat social d’aquestes normes, però, procedeix, pel general, de la intensitat i correcció de l’ús que se’n fa. Així mateix, les normes són legals perquè han estat establertes per les lleis, però això no implica que necessàriament siguin ajustades als requeriments socials ni tampoc que altres mesures alternatives, en cas d’esdevenir lleis, no puguin ser acollides més bé pels ciutadans i posades en pràctica amb més gran convicció i més bons resultats. Aquestes consideracions serveixen d’introducció per parlar dels Consells Escolars dels centres docents, òrgans perfectament legals des que la LODE (1985), parcialment modificada per la LOPAGCD (1995), els establís com a fòrmula de participació dels diferents estaments dels centres, en una de les possibles interpretacions del manament constitucional de l’article 27.7: “Els professors, els pares i, en el seu cas, els alumnes intervindran en el control i gestió de tots els centres sostinguts per l’Administració amb fons públics, en els termes que estableixi la llei”. Ambdues lleis coincideixen en l’atorgament als Consells de la màxima competència i responsabilitat en la gestió i funcionament dels centres, de manera que tant la direcció com el professorat no són més que mers executors de les línies programàtiques i dels acords presos pels Consells.

            Ara que han passat més de quinze anys de llur introducció s’escau plantejar-se si els Consells han resultat un mecanisme de participació globalment positiu per al funcionament i els resultats dels centres i, en el seu cas, si s’escau introduir en llur configuració modificacions de més o menys envergadura. Sens dubte, tots els professors tindran a la seva ment exemples concrets de funcionament satisfactori i insatisfactori d’aquest òrgan col·legiat de govern; no es tracta, però, de posar l’atenció en casos aïllats –malgrat que nombrosos- d’un determinat funcionament, ans bé de proposar algunes valoracions d’abast general sobre els Consells. És per això que aquest article tracta dos aspectes de la més gran importància: alguns efectes que la existència d’aquests Consells ha tingut sobre els centres, i la legitimitat del concepte de participació que els termes de les lleis esmentades han introduït.

            Sobre el primer aspecte, els efectes sobre els centres, es podria destacar un efecte dels Consells pervers –i probablement no pretés-: la desactivació i desmotivació dels càrrecs directius i del professorat respecte a llur implicació i responsabilitat en la gestió i funcionament dels centres. El mecanisme psicològic d’aquesta actitud té una fàcil explicació: quan a una persona o a un col·lectiu se li adscriu per obligació una altra persona o un altre col·lectiu que assumeixi o comparteixi les seves responsabilitats, se l’està de fet rebaixant en el seu reconeixement social i capacitat personal i professional, com si tingués necessitat d’un pigall que li acompanyi en allò que és important; en conseqüència, la persona o el col·lectiu reacciona amb un cert complex d’inferioritat i amb cessió de responsabilitat, potser més gran que la pretesa. Aquesta situació i reacció no han afavorit la gestió eficaç dels centres, i això s’ha produït justament quan la munió de canvis exigia criteris definits i persones amb elevada capacitat professional i anímicament vinculades als afers de funcionament. No cal dir que ningú no negarà que hi ha hagut també efectes beneficiosos, sigui perquè els col·lectius de determinats centres es veien especialment motivats ideològicament per aquest model, sigui perquè la professionalitat d'altres col·lectius no aliniats amb ell els ha portat a un grandíssim esforç per tal de garantir a llurs centres uns resultats acceptables. Tanmateix, l’efecte pervers ha estat tan important que pot justificar que sigui convenient la modificació pregona de les competències dels Consells.

            Pel que pertoca al segon aspecte, la legitimitat del concepte de participació, destaca la participació irregular dels diferents estaments en les eleccions per escollir els respectius representants. A tall d'exemple, les últimes dades globals que es tenen dels centres públics aporten aquest panorama:

Font: Informe sobre el estado y situación del sistema educativo. Curso 1998-99. Consejo Escolar del Estado, MECD. Pàgina 385.

            Els pares i mares que exerceixen llur dret a vot són pocs –i en els centres de l’ESO, BUP, FP i EOI, gairebé inexistents (entre l’1,08 i el 8,12%)-, per la qual cosa la legitimitat de la seva existència està en entredit, i no menys ho està el sentit de les votacions dels escollits amb un suport tan minso. El concepte de participació de la LODE pretenia obrir la gestió dels centres als pares, però llur reiterada abstenció llença ombres sobre la legitimitat de l’actual legalitat. Ombres que també procedeixen de l’estament d’alumnes, no només perquè en les votacions només hi participa la meitat d’ells, sinó perquè uns menors d’edat reben la competència, per exemple, de decidir sobre línies pedagògiques, tasca per a la qual no tenen preparació ni maduresa suficient, o de pronunciar-se sobre uns expedients en els quals hi ha dades de la màxima discreció. Ningú no dubta que, ben portada, la participació d’altres estaments pot esdevenir una excel·lent aportació per a la bona marxa del centre, però els inconvenients que origina el model actual suposen un preu massa car.

            Seria l’hora, doncs, de plantejar-se un nou model de participació i de Consell Escolar –nou model que caldria que anés acompanyat d’altres canvis en el model de direcció. Un nou model que afavoreixi la participació de tothom, però que deixi la decisió en mans professionals. El Consell Escolar ha de ser un òrgan col·lectiu d’informació, consulta, deliberació i assessorament, però no de decisió. La lògica i l’experiència -catalana, espanyola i internacional-, indiquen que el protagonisme en la gestió del centre ha de recaure sobre el professorat i l’equip directiu, donat que són professionals de l’educació i persones dedicades de manera estable a l’acció educativa del centre. Els pares, llevat d’alguns casos, no poden dedicar-se amb exclusivitat a aquesta acció ni, llevat d’algunes excepcions, gaudeixen de la preparació adequada per a aquesta tasca. Pel que respecta als alumnes, val a dir que per la seva edat es troben en fase de formació i que en cap altre sector, ni tan sols normalment el familiar, se’ls adjudiquen tasques de tanta responsabilitat. La implicació dels alumnes en la gestió del centre ha de ser estimulada com a element de llur maduració i formació, però, al mateix temps, la responsabilitat que es deixi en llurs mans ha d’estar en consonància amb llur grau de maduresa general per raons d'edat i nivell d'estudis i amb la importància de les competències que poden exercir juntament amb els altres membres del Consell Escolar. Difícilment es justifica que el vot dels alumnes pugui ser decisiu en l’elecció del Director, el repartiment del pressupost econòmic o el traçat de les línies generals d’actuació del centre –tot i que llur opinió cal que sigui escoltada i se la tingui en compte. En cap altre àmbit de la vida reben la responsabilitat de tasques tan fonamentals i no sembla que l’educació hagi de ser l’excepció, com si els seus afers fossin en el fons d’importància menor.

            Donat el seu caràcter assessor i consultiu, les competències del Consell Escolar han de consistir en poder ser informat, en valorar i proposar mesures raonades al Director i a l’equip directiu. Sense cap dubte, el Director no haurà de ser escollit en el Consell Escolar –si bé qui faci la seva selecció pot tenir en compte l’opinió del corresponent Consell. A més a més, la responsabilitat de la gestió dels comportaments conflictius ha de recaure, per raons educatives, de discreció i d’eficàcia, sobre l’equip directiu i sobre el propi professorat.

            Per una altra banda, el reconeixement de la preparació professional del professorat s’ha de concretar en assignar-li les principals competències per decidir sobre els afers docents i, juntament amb l’equip directiu, els organitzatius. En tot cas, el Claustre, com a plenari del professorat, hauria de recollir la funció d’assessorament necessari i preceptiu, que en la normativa vigent no es considera perquè tot el pes de la decisió recau sobre el Consell Escolar.

            En conclusió, la complexitat d’estructures i de persones dels centres educatius demana una gestió professionalitzada, amb responsables qualificats i perfectament identificats en llurs responsabilitats, que fomentin la participació des dels diferents estaments com a mitjà de formació i d’implicació en la consecució dels objectius col·lectius. Per aconseguir tot això cal un nou model de gestió dels centres, que ajusti la direcció i la participació a llurs necessitats reals, i aquest nou model –de Consells Escolars i de Direcció- ho ha d’aportar una nova legalitat que estableixi altres termes de participació, no menys democràtica, però molt més eficaç i satisfactòria, i que millori la convivència i l’aprenentatge.